definició del pack [Laboratori Beethoven] - Palau de la Música Catalana

El Laboratori s'instal·la. Abans que Beethoven s'atrevís a escriure una sola nota simfònica, va haver de "domesticar" les formes de Haydn i Mozart. Analitzarem com el piano és el quadern d’esbossos on Beethoven s'atreveix a ser brusc i emocional per primera vegada i com trasllada aquesta energia als seus quartets (Op. 18) i el Septimino com a banc de proves per a l'estructura, el drama i el contrast. Tot queda preparat per saltar a l'escenari públic simfònic.

Explosions diverses. El laboratori dona els seus primers fruits públics. Veurem finalment com les Sonates 11 a 20 i el refinament dels quartets Op. 18 desemboca en aquestes dues primeres simfonies. Allà on podríem parlar de la 1a com un "quartet amplificat" i com la 2a comença a utilitzar la força física descoberta a la Sonata Núm. 8 “Patètica", les proporcions mostren un Beethoven que encara "escriu per al seu temps", però la seva experimentació ja comença a desbordar els motlles clàssics.

Expansió. En aquest període, el laboratori treballa a ple rendiment i màxima expressió. Les seves sonates (la “Waldstein”, i fins i tot les seves sonates per a violí “Kreutzer”) juntament amb els Quartets "Razumovsky" es converteixen en la enginyeria necessària per sostenir l'escala monumental de l'Eroica i la força motriu de la 5a. Per cada simfonia, hi ha un treball previ al piano que busca la potència i, en el quartet, la cohesió. El personal es torna èpic: el piano assaja el "cop" i el quartet assaja la "tensió".

Consolidació i llibertat. Veurem aquí com el laboratori es torna més lliure, amb sonates i quartets que exploren noves sonoritats. Així, la 6a i 7a conviuen amb les idees de “l'Appassionata” i “Les Adieux”: una impetuosa i l'altra, un retrat de la separació. Coincideixen amb aquestes simfonies els tres grans «Razumovsky» finals i “Les Arpes”: més llargues i més agosarades harmònicament. Per tot això, és possible dir que Beethoven ja domina l'orquestra i la fa servir tant per “pintar” quadres (6a) com per generar hipnosi rítmica (7a).

Humor i amor. Mentre que la 8a és la simfonia més curta i irònica de Beethoven, la 9a és la més ambiciosa i ètica. Però tot això ha estat preparat en un laboratori que experimenta comprimir tensions dramàtiques i expandir energia festiva. Quartets “seriosos” i “cançons de gràcia” juntament amb trios “Fantasma” i “Arxiduc” han preparat les densitats contrapuntístiques al piano (“Hammerklavier”) i experiments cada cop més arriscats com la seva última sonata Op.111, per no esmentar la “Missa Solemnis”. És a dir, sonates, quartets i la resta de la seva obra s'han convertit en esborranys per conjurar el monument a la pau i l'amistat que serà la Novena Simfonia.

Silenci i més. Un cop assolida la cima de la 9a, Beethoven abandona el món exterior. Aquesta xerrada tracta sobre el gir radical cap als seus últims quartets de corda (del Núm. 12 al 16, incloent la Grosse Fugue). El laboratori ja no busca proclamar ni construir “monuments” però tampoc mai es tanca realment. En aquests experiments finals del “Laboratori Beethoven” uns van veure “horrors” (Spohr), altres la “contemporaneïtat” més pura i eterna (Stravinsky), alguns la major “melancolia” (Wagner)” i altres una impossibilitat (“Què queda per escriure?” va dir Schubert). Un amable crític sembla haver escrit: “Sabem que hi ha alguna cosa allà, però no sabem què és”. Esbrinem-ho.